La guarderia de la por

 

Després de veure a El Periódico la notícia d’uns presumptes maltractaments a nens en una guarderia, m’ha vingut a la memòria una pròpia experiència a una d’aquelles primeres guarderies dels anys setanta. Els meus pares van tenir el seny de procurar-me un lloc on poder socialitzar-me amb altres nens de la meva edat, al voltant dels 4 o 5 anys.

En aquell temps i en aquell prefabricat barri de la perifèria, fet a corre-cuita per allotjar els excedents de la inmigració interna, ni hi havien esplais ni res semblant al que podem trobar avui dia. Així que un fred dilluns entrava en aquell malson de Lager. La meva mare no s’explicava com a l’anada estava molt encuriosit i content de provar un nou ambient amb nous amics i a la sortida, nyec, sortia plorant. Li vaig dir que la «señorita» em pegava però, sia perquè no em cregué, sia perquè la «señorita» li digué que era normal que tots els nens ploren quan són separats de llurs mares, el cas és que em van continuar portant allà durant tota la setmana. I tota la setmana tornava a casa plorant i amb signes clar del que avui dia s’entendria com «angoixa» per tornar-hi.

L’infern consistia en maltractaments físics com bofetades, estrabades, permetre als més grans aprofitar-se dels petits, càstigs estupids com no deixar-nos anar al bany per fer pipí o l’habitual de deixar-nos sols en un racó cara a la paret per… hores. Tot molt didàctic i socializant, sí senyor.

Finalment arribà el divendres i a la porta de la guarderia ens esperava la «señorita«. La meva mare, amb la mosca a l’orella a aquell punt, se’n va acomiadar i va girar per anar-se’n quan en un acte providencial, va girar el cap un segon i va veure com la «seño» m’agafava amb força pel clatell i m’enpenyé cap a dins. Ma mare incrèdula, no va reaccionar inmediatament perquè «no podia ser», però ho va passar malament tot el matí fins a l’hora de la sortida, segons me’n vaig assabentar mooolts anys després. Al moment de recollir-me, allà hi era jo tot ploraner i amb cara d’haver patit ves a saber què. Ma mare em va agafar de la mà i mai més m’em va portar a aquell lloc fastigós.

Vés per on, la història es repeteix avui dia a pesar dels avanços socials i tècnics. Fallen els controls i a l’hora de la veritat no sabem amb qui deixem els nostres fills. Sembla que hi ha coses que costen massa de canviar.

Llunyana infància.