Archive for the ‘Saben aquell que diu…’ Category

Mare de Deu Senyor (Higgins dixit)

abril 21, 2010

Niño Becerra i Marc Vidal ens mostren la cara dura de la realitat. Qui tingui cinc cèntims que els amagui i el que tingui deutes, que se’n desprengui.  Apa, tornem a viure en l’estat irreal.

Mireu l’entrevista en “Singulars” a TV3, on si no.

Anuncios

Errare humanum est, perseverare autem diabolicum.

marzo 10, 2010

Voyage-voyage

Si és que no tinc temps. Sempre he defugit les feines penoses.  Aquelles amb una càrrega de treball important que a més són excloents doncs no et permeten fer res més que allò. Temo ser bo en fer diferents coses al mateix temps sempre que una d’elles no m’obligui a entretenir-me massa, excepte si em roba l’ànima. LLavors pren rellevància i guanya prioritat absoluta…. però no és el cas ara.

El cas d’ara és aprendre d’una vegada a dosificar-me, a no assumir massa compromisos a l’hora, a prendre’m les coses amb calma, valorar prioritats i mantenir el rumb, encara que això signifiqui renunciar a quelcom… caram! que no hi ha cap pressa hores d’ara, de mica en mica o com diuen per aquí;  Un passo alla volta.  Com un Zeppelin que ha de deixar anar llast per assegurar el vol i salvar la resta.

La guarderia de la por

febrero 17, 2010

 

Després de veure a El Periódico la notícia d’uns presumptes maltractaments a nens en una guarderia, m’ha vingut a la memòria una pròpia experiència a una d’aquelles primeres guarderies dels anys setanta. Els meus pares van tenir el seny de procurar-me un lloc on poder socialitzar-me amb altres nens de la meva edat, al voltant dels 4 o 5 anys.

En aquell temps i en aquell prefabricat barri de la perifèria, fet a corre-cuita per allotjar els excedents de la inmigració interna, ni hi havien esplais ni res semblant al que podem trobar avui dia. Així que un fred dilluns entrava en aquell malson de Lager. La meva mare no s’explicava com a l’anada estava molt encuriosit i content de provar un nou ambient amb nous amics i a la sortida, nyec, sortia plorant. Li vaig dir que la “señorita” em pegava però, sia perquè no em cregué, sia perquè la “señorita” li digué que era normal que tots els nens ploren quan són separats de llurs mares, el cas és que em van continuar portant allà durant tota la setmana. I tota la setmana tornava a casa plorant i amb signes clar del que avui dia s’entendria com “angoixa” per tornar-hi.

L’infern consistia en maltractaments físics com bofetades, estrabades, permetre als més grans aprofitar-se dels petits, càstigs estupids com no deixar-nos anar al bany per fer pipí o l’habitual de deixar-nos sols en un racó cara a la paret per… hores. Tot molt didàctic i socializant, sí senyor.

Finalment arribà el divendres i a la porta de la guarderia ens esperava la “señorita“. La meva mare, amb la mosca a l’orella a aquell punt, se’n va acomiadar i va girar per anar-se’n quan en un acte providencial, va girar el cap un segon i va veure com la “seño” m’agafava amb força pel clatell i m’enpenyé cap a dins. Ma mare incrèdula, no va reaccionar inmediatament perquè “no podia ser”, però ho va passar malament tot el matí fins a l’hora de la sortida, segons me’n vaig assabentar mooolts anys després. Al moment de recollir-me, allà hi era jo tot ploraner i amb cara d’haver patit ves a saber què. Ma mare em va agafar de la mà i mai més m’em va portar a aquell lloc fastigós.

Vés per on, la història es repeteix avui dia a pesar dels avanços socials i tècnics. Fallen els controls i a l’hora de la veritat no sabem amb qui deixem els nostres fills. Sembla que hi ha coses que costen massa de canviar.

Llunyana infància.